Hay mujeres y hombres que sienten pena, pero sienten que no tienen derecho a expresarlas porque siempre hay otra persona con alguna pena más grande. ¿Es que existen penas grandes y pequeñas? ¿Es que hay personas con mas derecho que otras a sentir pena?.
Hay hombres que no pueden llorar. Cuando eran niños les dijeron que llorar era de niñas. ¿En dónde guardan aquellas lágrimas?
Hay mujeres que no se atreven a reír, porque la risa es ruidosa. ¡Qué pena no compartir la risa!
Hay personas que no se permiten disfrutar de la vida, porque aprendieron que la vida es difícil. ¡Qué lástima cerrarse a la belleza de vivir o de la vida!
Hay hombres que están enamorados, pero les da vergüenza…¡enamorarse a su edad!, ¿es que el amor tiene edad?.
Hay personas que sienten solas y alguien les dice que no se quejen que tienen a su familia. ¿Es que tener personas a nuestro alrededor evita que nos invada la soledad?
Hay hombres que creen que tienen que ser siempre valientes y a veces se sienten frágiles y vulnerables. ¿Es que están fallando?-
¿De qué nos hablan estas preguntas?, ¿qué nos dicen de las emociones?
Nos hablan de maneras de pensar, actitudes frente a la vida, formas de estar, mirar, vivir y de valores que hemos aprendido y que nos dificultan nuestra manera de experimentar y gestionar nuestras emociones.
Nos hablan de la influencia de los mensajes que recibimos de otr@s durante años y de la educación recibida, de lo que hemos visto y aprendido como “normal”, del qué dirán l@s otr@s. Estas frases reflejan que creer que hay sentimientos propios de mujeres o de hombres, de una edad, de una circunstancia, no nos ayuda a entender y expresar lo que nos pasa.
Expresar los sentimentos depenendiendo de l@s otr@s, de lo que sienten,les pasa o bien dependiendo de lo que se considera “adecuado” en una determinada situación, limita nuestro derecho individual a sentir. A veces son las otras personas las que no permiten que nos sintamos como nos sentimos, ya sea porque no lo entienden, les angustia, no saben qué hacer.
Todo esto reduce nuestro mundo emocional, invalida algunos sentimientos y la posibilidad de expresarlos.
De esta manera podemos llegar a lo que se denomina analfabetismo emocional. Sentimos, pero tenemos bloqueada la capacidad de expresarlo (por ejemplo se nos queda contenida la rabia en la garganta) o podemos incluso, llegar al punto en que no somos capaces de saber lo que sentimos en situaciones, frente a otras personas, y así quedar limitado el acceso a nosotr@s mism@s, lo que puede causarnos dificultades en nuestras relaciones con las demás personas.
Los sentimientos existen. Los sentimientos son inherentes a nuestra condición humana y tienen un mensaje que nos ayuda a guiar nuestras acciones y decisiones y nuestro camino; si los escuchamos podemos reconocer nuestras necesidades, además nos dicen que evitar, que nos hace sentir bien, en que tenemos que cuidarnos. Por lo tanto, no hay sentimientos positivos ni negativos, ya que todos los sentimientos tienen un sentido y su razón de ser. A veces experiementamos sentimientos que parecen contradictorios, por ejemplo, cuando una cosa nos causa ilusión pero también miedo, respeto. Diferentes sentimientos pueden aparecer a la vez y necesitamos acepatarlos como son y ver que nos dicen.
Cada un@ tiene su forma particular de vivir y expresar sus emociones. Es muy importante conocer nuestra forma de ser para poder gestionar con más facilidad nuestras emociones y también entender las maneras en que lo hacen l@s otr@s.
Las emociones son los colores de la vida, dan color a las situaciones que vivimos. Colores vivos, fuertes, transparentes, color que una persona ve azul y la otra verde, que a una le agrada y la otra la deja indiferente.
Los sentimientos pasan en nuestro cuerpo en forma de sensaciones. Los nervios en la panza, el nudo en la garganta, el corazón que se acelera de emoción, por lo que prestar atención al cuerpo y sus sensaciones nos permite darles una espacio para sentirlas. Respirar ayuda a abrir este espacio en nuestro cuerpo para que transiten y continuen sus proceso natural y no se queden estancadas, enquistadas en nuestro cuerpo. También es necesario revisar si necesitamos expresar nuestra emoción, cómo y con quién compartirla.
Estamos tan poco acostumbrad@s a compartir nuestras emociones con otras personas, que con frecuencia nos resulta incómodo cuando alguien se expresa; no sabemos que hacer cuando alguien llora. Puede sorprendernos saber que lo que ayuda en estas situaciones puede ser tan sencillo y profundo como escuchar y acompañar a al otr@. Recordemos como nos sentimos cuando hemos podido compartir lo que sentíamos y nos escucharon con atención, interés y sin juicio.
¡Y es que luchamos por tanto derechos y puede ser que aún nos falta recuperar un derecho esencial, nuestro derecho a sentir!
Isolda Cárdenas Eguiluz
Psicóloga y risoterapeuta
Centre de salut i fisioterapia Espleni
Laura Coll i Planas
Médica investigadora
Institut de l'Envelliment de la Universitat Autònoma de Barcelona.
      FISIOTERÀPIA • OSTEOPATIA • MEDICINA TRADICIONAL XINESA
jueves, 3 de junio de 2010
El dret a sentir (versió català)
Hi ha homes i dones que tenen penes. Però senten que no tenen dret a expressar-les perquè sempre hi ha algú altre amb una pena més gran. És que hi ha penes grans i petites? És que hi ha persones amb més dret que altres a sentir pena?
Hi ha homes que no poden plorar. Quan eren petits els hi van dir que plorar era de nenes. On deuen guardar les llàgrimes?
Hi ha dones que no es poden enfadar perquè no van veure mai la seva mare enfadar-se a casa. Què en deuen fer de la seva ràbia?
Hi ha dones que no s’atreveixen a riure perquè al riure es fa soroll. Quina pena no compartir les rialles!
Hi ha persones que no es permeten gaudir de la vida perquè van aprendre que la vida és difícil. Quina llàstima tancar-se a la bellesa de viure!
Hi ha homes que estan enamorats però els hi fa vergonya dir-ho... enamorats a la seva edat! És que l’amor té edat?
Hi ha persones que se senten soles, i algú els diu que no es queixin, que tenen a la seva família. És que tenir persones al voltant evita que ens envaeixi la solitud?
Hi ha homes que creuen que han de ser sempre valents i a vegades se senten fràgils, vulnerables. És que estan fallant?
De què parlen totes aquestes preguntes? Què ens diuen de les emocions?
Ens parlen de maneres de pensar, d’actituds cap a la vida, de formes d’estar, de mirar, de viure, i de valors que hem après que ens dificulten la nostra manera de viure i tractar les nostres emocions.
Ens parlen de la influència dels missatges que hem rebut dels altres anys i anys, de la influència de l’educació rebuda, del que hem vist, del que hem après com a “normal”, de què diran els altres. Aquestes frases reflecteixen que considerar que hi ha sentiments propis d’una edat, propis d’homes o de dones, no ens ajuden a entendre i expressar el que ens passa.
Expressar els sentiments depenent dels altres, del que els altres senten, del que expressen, del que els passa o bé depenent del que es considera “adequat” en una determinada situació, ens treu el dret individual a sentir. I també a vegades els altres no permeten que ens sentim com ens sentim, potser perquè no ho entenen.
Tot això limita, redueix, el nostre món emocional, invalida alguns sentiments i la possibilitat d’expressar-los.
Així doncs, podem arribar fins i tot al anomenat analfabetisme emocional. Sentim però tenim bloquejada la capacitat d’expressar (per exemple se’n queda la ràbia a la gola) o podem fins i tot arribar al punt que no som capaços ni de saber el que sentim en situacions, amb altres persones... I queda tallat el nostre accés a nosaltres mateixos causant entrebancs en les nostres relacions amb els altres.
Tot i això, els sentiments existeixen. Els sentiments són inherents a la nostra condició humana, i tenen un missatge, ens ajuden a guiar les nostres decisions i accions, el nostre camí, ens diuen què hem d’evitar, en què ens hem de cuidar, què ens fa sentir bé. Per tant, no hi ha sentiments positius ni negatius, ja que tots els sentiments tenen un sentit, la seva raó de ser. A vegades tenim sentiments que semblen contradictoris, per exemple quan una cosa que ens passa ens fa molta il•lusió però també por, respecte. I és que diferents sentiments poden aparèixer a la vegada i cal acceptar-los així i veure què hi ha darrera.
Cadascú té la seva manera individual de viure i expressar les seves emocions. És molt important conèixer la nostra manera particular de ser per poder tractar amb més facilitat els sentiments i també entendre les maneres singulars que tenen els altres de fer-ho.
Les emocions són els colors de la vida, donen color a les situacions que ens passen. Colors vius, colors forts, colors transparents, colors que una persona veu blau i l’altra verd, que a una li agraden i a l’altra la deixen indiferent.
Els sentiments passen en el nostre cos en forma de sensacions. Els nervis a la panxa, un neguit al pit, el cor que s’accelera, el tremolar d’emoció. Cal posar doncs atenció al cos i a les sensacions permetent donar-les-hi un espai per sentir-les. Respirar ajuda a obrir aquest espai en el nostre cos per a què transitin, continuïn el seu procés natural i no es quedin estancades. També cal veure si ens cal expressar les emocions, com i amb qui compartir-les.
I és que davant la falta de costum de compartir les emocions amb els altres, sovint ens resulta incòmode quan algú s’expressa, no sabem què fer quan algú plora i ens pot sorprendre saber que el que cal fer en aquestes situacions pot ser tan senzill i profund com escoltar i acompanyar a l’altre. Recordem com ens hem sentit quan hem pogut compartir el que sentíem!
I és que tants drets com tenim i assolim, potser encara ens cal recuperar el dret a sentir!
Isolda Cárdenas Eguiluz
Psicòloga i risoterapeuta
Centre de salut i fisioterapia Espleni
Laura Coll i Planas
Metgessa investigadora
Institut de l'Envelliment de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Article publicat a la revista de el Casal de la Gent Gran de Cardedeu decembre 2008
Hi ha homes que no poden plorar. Quan eren petits els hi van dir que plorar era de nenes. On deuen guardar les llàgrimes?
Hi ha dones que no es poden enfadar perquè no van veure mai la seva mare enfadar-se a casa. Què en deuen fer de la seva ràbia?
Hi ha dones que no s’atreveixen a riure perquè al riure es fa soroll. Quina pena no compartir les rialles!
Hi ha persones que no es permeten gaudir de la vida perquè van aprendre que la vida és difícil. Quina llàstima tancar-se a la bellesa de viure!
Hi ha homes que estan enamorats però els hi fa vergonya dir-ho... enamorats a la seva edat! És que l’amor té edat?
Hi ha persones que se senten soles, i algú els diu que no es queixin, que tenen a la seva família. És que tenir persones al voltant evita que ens envaeixi la solitud?
Hi ha homes que creuen que han de ser sempre valents i a vegades se senten fràgils, vulnerables. És que estan fallant?
De què parlen totes aquestes preguntes? Què ens diuen de les emocions?
Ens parlen de maneres de pensar, d’actituds cap a la vida, de formes d’estar, de mirar, de viure, i de valors que hem après que ens dificulten la nostra manera de viure i tractar les nostres emocions.
Ens parlen de la influència dels missatges que hem rebut dels altres anys i anys, de la influència de l’educació rebuda, del que hem vist, del que hem après com a “normal”, de què diran els altres. Aquestes frases reflecteixen que considerar que hi ha sentiments propis d’una edat, propis d’homes o de dones, no ens ajuden a entendre i expressar el que ens passa.
Expressar els sentiments depenent dels altres, del que els altres senten, del que expressen, del que els passa o bé depenent del que es considera “adequat” en una determinada situació, ens treu el dret individual a sentir. I també a vegades els altres no permeten que ens sentim com ens sentim, potser perquè no ho entenen.
Tot això limita, redueix, el nostre món emocional, invalida alguns sentiments i la possibilitat d’expressar-los.
Així doncs, podem arribar fins i tot al anomenat analfabetisme emocional. Sentim però tenim bloquejada la capacitat d’expressar (per exemple se’n queda la ràbia a la gola) o podem fins i tot arribar al punt que no som capaços ni de saber el que sentim en situacions, amb altres persones... I queda tallat el nostre accés a nosaltres mateixos causant entrebancs en les nostres relacions amb els altres.
Tot i això, els sentiments existeixen. Els sentiments són inherents a la nostra condició humana, i tenen un missatge, ens ajuden a guiar les nostres decisions i accions, el nostre camí, ens diuen què hem d’evitar, en què ens hem de cuidar, què ens fa sentir bé. Per tant, no hi ha sentiments positius ni negatius, ja que tots els sentiments tenen un sentit, la seva raó de ser. A vegades tenim sentiments que semblen contradictoris, per exemple quan una cosa que ens passa ens fa molta il•lusió però també por, respecte. I és que diferents sentiments poden aparèixer a la vegada i cal acceptar-los així i veure què hi ha darrera.
Cadascú té la seva manera individual de viure i expressar les seves emocions. És molt important conèixer la nostra manera particular de ser per poder tractar amb més facilitat els sentiments i també entendre les maneres singulars que tenen els altres de fer-ho.
Les emocions són els colors de la vida, donen color a les situacions que ens passen. Colors vius, colors forts, colors transparents, colors que una persona veu blau i l’altra verd, que a una li agraden i a l’altra la deixen indiferent.
Els sentiments passen en el nostre cos en forma de sensacions. Els nervis a la panxa, un neguit al pit, el cor que s’accelera, el tremolar d’emoció. Cal posar doncs atenció al cos i a les sensacions permetent donar-les-hi un espai per sentir-les. Respirar ajuda a obrir aquest espai en el nostre cos per a què transitin, continuïn el seu procés natural i no es quedin estancades. També cal veure si ens cal expressar les emocions, com i amb qui compartir-les.
I és que davant la falta de costum de compartir les emocions amb els altres, sovint ens resulta incòmode quan algú s’expressa, no sabem què fer quan algú plora i ens pot sorprendre saber que el que cal fer en aquestes situacions pot ser tan senzill i profund com escoltar i acompanyar a l’altre. Recordem com ens hem sentit quan hem pogut compartir el que sentíem!
I és que tants drets com tenim i assolim, potser encara ens cal recuperar el dret a sentir!
Isolda Cárdenas Eguiluz
Psicòloga i risoterapeuta
Centre de salut i fisioterapia Espleni
Laura Coll i Planas
Metgessa investigadora
Institut de l'Envelliment de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Article publicat a la revista de el Casal de la Gent Gran de Cardedeu decembre 2008
Suscribirse a:
Entradas (Atom)